Somiant ...

Fa un minut que estic viu, i el meu cor palpita i somriu fen projectes per la vida futura. Fa una hora que estic viu, no se perquè però diràs que sento les cames i els braços i encara no hi són. Vull de la meua vida una poesia eterna, que quan la visqui, l’assaboreixi i anhelar fen un somriure de felicitat. Fa un mes que estic viu, els meus ulls volen veure el color de la llum, la meua boca vol provar l’aigua, les meues mans volen tocar les flors del camp, el meu cabell vol sentir la brisa del vent, els meus dits volen tocar els ocells, tot el meu cos vol ser un ésser viu i viure una sola vida. Ja fa tres mesos que estic viu i puc moure els dits tancant i obrint les mans. Espero estimar i ser estimat. I passaven els dies i jo creixia, però va arribar el dia fosc, en que la meva mare va entrar a un hospital. Jo em pensava que era hora de néixer, però el dia era fosc, el de traurem la vida amb un acte determinat dit ABORT. Jo plorava dins la meua cèl·lula, perquè no podia veure, ni tocar tot el que vaig somiar. El meu cor començava a debilitar-se ràpidament, els meus ulls, que volien veure el color de la llum, es començaven a tancar. Amb l’últim alè de la meua vida puc dir: “Gràcies mare per haver-me deixat somiar amb una vida futura, i encara que tu no ho sabràs mai: T’estimo!!